UNA ENTREVISTA A EN 'NONA' A LA REVISTA 'GEGANTS'

Gràcies a l'Amadeu Carbó i la Carme Tomàs, que ens ho han fet saber, hem accedit a una entrevista a Josep Cardona Nona publicada a la revista Gegants l'any 1997.

En Nona treballant amb un capgrós que podreu veure
a l'espoxició «En Nona i els nostres gegants».
[Foto: Carme Tomàs / revista Gegants]

Vet aquí la transcripció de l'entrevista.

Entrevistar en Josep Cardona, Nona, ha estat un plaer gràcies a la seva conversa amena i engrescadora, i a la seva accessibilitat.

Degut a això i al seu dinamisme, l'estructura i l'ordre habitual que he seguit en les altres entrevistes a constructors, amb en Nona ho estat impossible.

Tot i que va ser una conversa molt llarga (una hora i mitja), dubto que pugui transcriure tot el que em va explicar, per la barreja de dades, anècdotes, comentaris aliens al tema, activitats, projectes, vivències, experiències i opinions, i sobretot per l'espai que disposem per dedicar a constructors.

Josep Cardona, Nona, va néixer a Calella, el 2 d'octubre del 1955, i fa aproximadament 19 anys que fa aquesta activitat.

Comparteix nom amb en Josep Cardona de El Ingenio i, com ell, es dedica al món de la imatgeria popular i tradicional, però no és aquesta l'única.

Diu que els seus començaments van ser de la mà del teatre; volia ser actor, però molt aviat es va adonar que no servia per interpretar i que en canvi se li donava molt bé això de fer volums, atrezzos, i complements per al teatre.

Home totalment autodidacta, diu que «un dia que estava sense un duro vaig anar al mercat de Santa Llúcia i vaig veure que les meves peces es venien molt bé i a partir d'aquí vaig atraure un munt de gent que em va ajudar molt. Gent de Comediants, que em van ensenyar com treballar el cartró, el mateix Josep Cardona de El Ingenio, en Joan Font, en Pere Jaume que em va ensenyar com es pintava, na Moria Antònia Palau que va ser la primera persona que comercialment es va girar cap a mi i que en el moment que em va conèixer va enviar una unitat mòbil de Ràdio Barcelona perquè em fes una entrevista... i un llarg etc. que seria molt extens. També vaig conèixer a en Bienve Moya i mitjançant ell em van encarregar fer una restauració dels gegants de Vilanova. Abans de tot això vaig restaurar el gegant de Canet, l'Odèon, per una obra de teatre.»

A partir d'aquest moment en Nona em fa una exposició del que ha fet i tota la informació està barrejada. En cada col·labaració dintre el món de la imatgeria té una anècdota per explicar.

Diu que per iniciativa de Comediants, a Canet van fer la primera trobada de peces d'imatgeria, concretament de capgrossos.

També diu que tot i que li agraden molt els gegants mai no ha anat a cap trobada, ja que creu que «sembla que vagi o buscar feina».

D'entre moltes de les seves obres ha fet els capgrossos d'Edicions B (Mortadel·lo, Filemó) i arrel d'aquesta feina li van fer una entrevista per televisió en un programa que es deia A l'abast de la mà, on, per iniciativa del propi Nona, van escenificar que els capgrossos eren uns treballadors que arranjaven el carrer i que un d'ells es va fer mal i entraven al taller d'en Nona. Explica molt divertit com tota la gent del carrer va quedar parada veient l'escenificació.

Quan li vaig preguntar per quines peces creia que el coneixien més, em va respondre que no ho sabia, però em va explicar que unes amigues de la seva companya van anar a Venècia i que de record els van portar unes màscares típiques d'allà, fetes en un taller. El senyor que les va atendre, autor de les peces, va preguntar d'on eren i quan li van dir de Catalunya digué «doncs allà o Catalunya teniu una persona molt reconeguda, un senyor que es diu Nona».

Manifesta la seva estranyesa perquè no coneix ningú de Venècia. També diu que no li agrada mirar-se «el melic», que el que li agrada és estar content de les peces que fa, quan les fa i després de fer-les. El que sí que sap és de quines no n'està content; les que ha fet malament. A la meva pregunta de... Quines? em diu que no m'ho dirà, que potser si tanco la gravadora sí que ho farà . (Després de tancar la gravadora tampoc m’ho va dir).

El que sí que m'explica és de quines obres està descontent i és que, degut al seu nul esperit comercial «i perquè d'alguna cosa s'ha de viure», les obres que li fan fer per encàrrec i en sèrie són les que no l'omplen; com una vegada que li van encarregar cinc-centes cinquanta màscares.

Diu que segueix el consell que li va donar el seu homònim de El Ingenio. «Quan facis una peça malament no lo llencis, penja-la en un lloc molt visible, que tothom la vegi i pregunta què troben, escolta i intenta no tornar-ho a fer.»

Quan li demano que em faci una relació de les peces que ha fet, fa una barreja entre les originals i les restauracions. Ell parla de col·laboracions perquè li agrada que la gent que li ha fet l'encàrrec participi i comenci a fer-se seves les peces.

Ha fet les màscares dels «Butarques», que són una espècie de «diables» que només surten per carnaval; els gegants de Cabrils; una geganta gaudiniana que li sembla que està a la Fundació Miró o bé desapareguda; la restauració dels gegants romans de l'Hospitalet; els gegants de Llavaneres; la restauració dels gegants de Gràcia, del drac de Vilanova, del de Sant Pere de Ribes i els capgrossos de Vilafranca; el cavall de dues cares de Viladecavalls; el drac de Malgrat; els gegants de Sitges, Santa Margarida i els Monjos i Palau de Plegamans; el gegant Odèon de Comediants; a Mataró ha participant en els gegants de tres barris, també en els de Sant Feliu de Llobregat, etc.

No aclareix quins són de producció pròpia i quins restaurats i insisteix que ho expliqui aquí per tal de no crear confusions.

La tècnica que utilitza perquè la gent estimi les peces és fer el motlle de fang, cridar-los i deixar que remenin, fins i tot a vegades els deixa una mica «torts» de manera que els propis interessats els arreglin i se'ls facin seus. Recorda una altra anècdota sobre (li sembla) els gegants del Pla de Santa Maria; en una restauració va entregar els gegants (que tenien o tenen cabell natural) ben pentinadets i quan una de les senyores els va veure es va quedar tota preocupada perquè ja no els podria pentinar. Quan va veure la cara de preocupació d'aquella dona s'ho va fer anar de tal manera que dissimuladament els va despentinar una mica i li va demanar ajuda perquè els deixés ben «arregladets».

Diu que no fa còpies i que totes les seves obres són originals malgrat que conserva un munt de motlles dispersos pel seu taller.

El material que utilitza és bàsicament el cartró. Malgrat que no és partidari d'utilitzar la fibra de vidre, confessa que de vegades la fa servir per reforçar algunes peces. Considera que és un material tòxic.

Continua fent peces per al teatre i ha estat molt lligat a la direcció tècnica de la Fira d'Artesania de Calella. L'any passat va obrir un altre mercat, El Mercat d'Ocasió de l'Espectacle d'Alella i ara estan a la recta final en l'edició d'enguany amb una bona quantitat de material.

Quant a projectes, m'explica que van venir des de la Universitat d'Atlanta per encarregar-li un gegant de Martin Luther King, per celebrar l'aniversari (no em diu si del seu naixement o de la seva mort). Va intentar que entenguessin que si es feia aquí i després s'enviava era com si compressin la peça en uns grans magatzems. Els va recomanar que era millor fer-lo allà per tal que la gent se'l sentís més seu. Recomanà enviar material de festes populars i tradicionals catalanes, com un vídeo, cartells de festes majors, cassets de música i fer un taller entre els universitaris. És a dir explicar com i perquè fem gegants a Catalunya.

En un principi es van retirar del projecte, bàsicament perquè no pensaven que caldrien tants diners, però sembla que ho han tornat a reconsiderar i té previst anar a Atlanta cap a finals d'any.

Està preparant també per cap d'any una exposició... però d'aquest tema no en vol parlar. Ni me n'ha deixat fer cap fotografia.

Fins aquí l'entrevista, però us ben asseguro que tinc material per fer-ne tres més.

Senyor Josep Cardona, amic Nona si m'ho permets, tornarem a parlar. Segur.

Carme Tomàs, «Entrevista a Josep Cardona, Nona». Gegants, núm. 37 (primavera de 1997), pàg. 32-33.